caracterització

La caracterització és el conjunt de mètodes i criteris utilitzats per descriure i definir les característiques d’un objecte, sistema o fenomen. Deriva del verb caracteritzar i del sufix -ització. En contextos científics i tècnics, la caracterització implica identificar propietats rellevants, mesurar-les amb tècniques adequades i interpretar els resultats amb la incertesa associada.

Àmbits d’aplicació. En química i materials, la caracterització de substàncies o materials inclou la determinació de composició, estructura i propietats físiques i mecàniques. En biologia i medicina, es refereix a la descripció de fenotips, perfils genètics o respostes a tractaments. En ciències socials, la caracterització de poblacions o fenòmens socials implica descriure patrons, variabilitat i tendències. En informàtica i ciència de dades, la caracterització de dades o usuaris implica l’anàlisi de característiques, patrons i perfils.

Procés i objectius. La caracterització consta de definir l’objectiu, seleccionar paràmetres rellevants, aplicar tècniques adequades, recollir dades, analitzar resultats i comunicar resultats amb l’estimació d’incertesa i qualitat. Cal assegurar la reproducibilitat i la transparència dels mètodes.

Tècniques i eines. Es poden utilitzar tècniques analítiques (espectroscòpia, difracció, cromatografia, espectrometria de masses), tècniques de microscopy i de caracterització mecànica o tèrmica; en dades, mètodes estadístics i de modelatge per a la perfilarització de característiques.

Importància i límits. La caracterització és essencial per a la qualitat, la recerca i la presa de decisions; no obstant això, està subjecta a limitacions instrumentals, suposicions del model i variabilitat intrínseca de l’objecte estudiat.