postmodernitat

La postmodernitat és un terme que descriu una etapa cultural, filosòfica i social que s’ha desenvolupat a partir de les últimes dècades del segle XX, sovint presentat com una reacció o una ampliació de la modernitat. S’usa per caracteritzar una època marcada per la pluralitat de veus, la desconfiança envers grans narratives universalitzadores i la tendència a incorporar elements de diversos estils i tradicions, sovint amb ironia i pastiche.

Orígens i marcs teòrics. El concepte es desenvolupa en el marc de la teoria cultural i la filosofia continental, amb influències de pensadors com Jean-François Lyotard, Michel Foucault, Jacques Derrida i Jean Baudrillard. Lyotard parla de la crisi de les metanarratives; Baudrillard introdueix les idees de simulacre i hiperrrealitat, mentre Foucault i Derrida subratllen la relació entre coneixement, poder i interpretació. Aquest corpus no és monolític; es desplega en diverses disciplines i escoles de pensament.

Característiques clau. La postmodernitat es caracteritza pel rerefoc de la veritat com a concepte estable, l’èmfasi en la variabilitat de les identitats, la intertextualitat i la difusió de cultures populars, així com l’experimentació formal en arts, literatura i arquitectura. S’observa una mescla de influències “alt” i “baix” i una atenció crítica a la manera com els mitjans construeixen significat i poder.

Impacte i àmbits. En literatura, cinema i arts visuals, la postmodernitat es tradueix en metaficció, paròdia i replicació de estils. En arquitectura i disseny, apareixen estils eclèctics que desafien les formes modernes estrictes. En ciències socials, s’analitza la deslocalització de veritats establertes i la influència de la globalització i la technocultura.

Crítiques i debats. Ha estat objecte de crítiques que poden considerar-la relativista o estèticament superficial, i també de debats sobre la seva rellevància en l’era digital i de la informació, on els echoes de la postmodernitat continuen evolucionant.