immunosupressió

La immunosupressió és la reducció de la capacitat del sistema immunitari per detectar i combatre patògens i cèl·lules malignes. Pot ser intencionada, per prevenir el rebuig d’un òrgan o per tractar malalties autoimmunes, o derivar de trastorns immunològics o teràpies que debiliten la immunitat. L’objectiu terapèutic és mantenir la immunitat suficient per a la salut del pacient al temps que s’evita la reactivitat immune, però comporta riscos importants com infeccions i neoplàsies.

Causes i mecanismes: les causes principals inclouen agents farmacològics immunosupressores (tacrolimus, cyclosporina, corticoides, azatioprina, micofenolat mofetil, sirolimus), teràpies biològiques (rituximab, abatacept) i, en alguns casos, radiació o certes malalties que afecten la immunitat. A nivell immunitari, la immunosupressió pot disminuir l’activitat de cèl·lules T i B, reduir la producció de citocines i deteriorar la funció de cèl·lules efectores, afectant tant la immunitat adaptativa com la innata.

Conseqüències i gestió: el major risc és l’adquisició d’infeccions oportunistes (p. ex., Pneumocystis jirovecii, citomegalovirus, varicel·la, fongs) i un increment de neoplàsies. La gestió implica ajustar la dosi o establir estratègies de desescalada quan és possible, implementar profilaxi d’infeccions (antivirals, antifúngics, antibacterians segons risc), i planificar la immunització periòssica o abans de la immunosupressió. Cal un seguiment estrets de posologia i nivells plasmàtics de fàrmacs, i una atenció multidisciplinària per equilibrar el control de la malaltia darrere de la immunosupressió amb la minimització de riscos.