eutrofitació

L'eutrofitació és el procés d'enriquiment de nutrients en un ecosistema aquàtic, que sovint provoca un augment desmesurat de la productivitat primària. En aigües dolces, aquest enriquiment és principalment degut al fòsfor i al nitrògen; pot ser natural o accelerat per activitats humanes (eutrofitació cultural).

Fonts principals inclouen fertilitzants agrícoles, fems ramaders, abocaments d’aigües residuals municipals i industrials, així com escorriments pluvials i erosió que transporten nutrients des de terres cultivades cap als sistemes superficials.

A mesura que s’acumulen nutrients, augmenta la productivitat primària i sovint s’observen floracions d’algues, incloent cianobacteris. La transparència de l’aigua disminueix i, quan la biomassa s’estableix i s’assoreix, s’aboca menys oxigen en les capes profundes, cosa que pot provocar zones mortes, pèrdua de biodiversitat i problemes de qualitat de l’aigua.

La classificació habitual s’estableix segons el nivell de nutrients: baixos (oligotòfic), moderats (mesotòfic) o alts (eutòfic). També es distingeix entre eutrofitació natural i cultural, aquesta última provocada per l’activitat humana i canvis en la gestió de nutrients.

La gestió busca reduir els aportaments de nutrients mitjançant tractament d’aigües residuals, pràctiques agrícoles sostenibles (gestió de fertilitzants, cultius de cobertura i bandes de vegetació ripària), reforç de les zones d’absorció de pluja i de l’escorregut, i rehabilitació de zones humides. En alguns casos s’utilitzen tècniques de restauració com l’aireació de llacs o la biomanipulació per estimular les comunitats biòtiques capaces de reduir la proliferació d’algues.

Exemples notables inclouen la eutrofitació del mar Bàltic i dels llacs de l’Amèrica del Nord, així com en algunes conques fluvials europees com el Danubi, on s’han implementat polítiques per reduir l’aportament de nutrients.