Desertificació

La desertificació és la degradació persistent de terres en zones árides, semiàrides i subhúmedes seques que redueix la productivitat, la qualitat del sòl i la capacitat d’emmagatzematge d’aigua. No és simplement l’expansió d’un desert, sinó un procés de degradació que pot avançar per causes humanes i climàtiques, afectant elaboracions agrícoles, pastures i ecosistemes.

Causes i factors associats: la desertificació resulta d’una combinació de factors climàtics (sequera, variabilitat i canvi climàtic) i d’activitats humanes (desforestació, sobrepastoreig, sobreexplotació de recursos hídrics, reg inadequat, pràctiques agràries intensives, erosió i contaminació). Aquest conjunt de pressions pot reduir la coberta vegetal, la salut del sòl i la capacitat d’infiltració, augmentant la vulnerabilitat davant noves sequeres.

Processos i conseqüències: la degradació sovint implica erosió del sòl, compactació, pèrdua de matèria orgànica, salinització i formació de crusts superficials, cosa que empitjora la infiltració i la retenció d’aigua. Les terres degradades generen menor rendiment agrícola, increment de la inseguretat alimentària, pobresa rural, migracions i pèrdua de biodiversitat, així com una major vulnerabilitat al canvi climàtic.

Regions i marc internacional: la desertificació afecta quantitats importants de terres seques a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Espanya inclosa forma part de zones sensibles al procés. L’ONU i la Convenció de les Nacions Unides per a la Desertificació (UNCCD) promouen estratègies de gestió sostenible de terres i restauració d’ecosistemes com a objectius clau.

No només un problema ambiental; és una qüestió de desenvolupament sostenible que requereix gestió integrada de terres, restauració d’ecosistemes, pràctiques agrícoles sostenibles, reg eficient i cooperació internacional.