betalactàmics

Els betalactàmics són una família d'antibiòtics que contenen un anell beta-lactàmic en la seva estructura. S'inclouen entre els antibiòtics més utilitzats i s’empren per tractar una àmplia varietat d’infeccions bacterianes. Aquesta família comprèn penicil·lines, cefalosporines, carbapenems i monobactams, així com combinacions amb inhibidors de beta-lactamases.

Mecanisme d’acció: actuen inhibint les enzims penicillin-binding proteins (PBPs), responsables de la síntesi i l’enllaç creuat de la paret bacteriana (peptidoglicà). Aquest bloqueig deteriora la integritat de la paret i provoca la mort bacteriana; en són bactericidals.

Classificació i exemples: Penicilines: naturals (penicil·lina G, penicil·lina V); resistents a penicillinases (dicloxacina, flucloxacina); amino-penicilines (amoxicil·lina, ampicil·lina). Cefalosporines: generacions primer a sisena (cefalosporines com cefalexina, ceftriaxona). Carbapenems: imipenem, meropenem. Monobactams: aztreonam. També combinen amb inhibidors de beta-lactamases (amoxicil·lina/clavulanat, ampicil·lina/sulbactam).

Resistència i seguretat: la principal limitació és la capacitat de les bacteris per desenvolupar resistència mitjançant enzims beta-lactamases (p. ex. ESBLs, carbapenemas), alteracions en PBPs (p. ex. MRSA amb PBP2a) o menor permeabilitat. L’ús inadequat ha contribuït a l’aparició d’estats de resistència. Efectes adversos comuns inclouen al·lèrgies (que poden ser greus), náusees o diarrea i, en alguns casos, infeccions oportunistes com la Clostridioides difficile. En embarassades i nens, la utilització s’ajusta a la indicació clínica i la pauta de dosificació.