radioactivitat

La radioactivitat és el fenomen pel qual alguns nuclis atòmics inestables emeten radiació com a resultat de la desintegració nuclear. Aquesta radiació és ionitzant, és a dir capaç d’ionitzar les molècules i de provocar danys químics i biològics. La desintegració és un procés probabilístic; l’evolució de les poblacions de nuclis s’estima a partir de la vida mitjana.

Els principals tipus de radiació són alfa, beta i gamma. Les partícules alfa són nuclis d’heli formats per dos protons i dos neutrons; les partícules beta són electrons o positrons; la gamma és radiació electromagnètica d’alta energia. També existeixen radiacions neutres, com els neutrons. Les fonts poden ser naturals (radó en materials, radiació cósmica, nuclis d’urani i seus descendents) o artificials (diagnòstic mèdic, teràpia, indústria, reactors nuclears).

Unitats de mesura: becquerel (Bq), desintegracions per segon; gray (Gy), energia absorbida per unitat de massa; i sievert (Sv), dosis biològicament equivalent segons el tipus de radiació. L’efecte sobre la salut depèn de la dosi, de la via d’exposició i del temps; poden ser efectes a curt termini o riscos a llarg termini com càncer o malalties.

Aplicacions i protecció: la radioactivitat té nombroses aplicacions en medicina (radiografies, radioteràpia), indústria (tracatge, control de materials) i recerca. Per a la protecció s’apliquen els principis de temps, distància i blindatge; s’utilitzen dosímetres personals i mesures de seguretat, i es mantenen límits d’exposició i normes internacionals per minimitzar riscos.