Oxigénterápia

L’oxigenoteràpia, també coneguda com oxigénteràpia, és l’administració d’oxigen enrichit o d’aire amb una concentració elevada d’oxigen per prevenir o corregir la hipoxèmia. Es prescriu quan els nivells d’oxigen en sang són insuficients per al metabolisme corporal o quan la demanda tissular és alta, com en malalties respiratòries, cardíques o durant la recuperació postoperatòria.

Les formes més comunes són la catèter nasal i la màscara facial; també s’utilitzen concentradors d’oxigen per a ús domiciliari, i en alguns casos màscares amb flux elevat o sistemes de pressió (per exemple, teràpia CPAP/BiPAP si s’acompanya de pressió). En situacions d’urgència s’administra oxigen hospitalari ajustant-hi el FiO2 i les saturacions (SpO2).

Els objectius principals són corregir o prevenir la hipoxèmia, reduir l’esforç respiratori i millorar la funció orgànica. En pacients amb malalties respiratòries cròniques com l’EPOC, la saturació s’ha de mantenir dins valors segurs (habitualment 88-92%), evitant la hiperventilació de l’organisme.

Riscos i consideracions inclouen la possible toxicitat d’oxigen a altes dosis, hipercapnia en persones amb retenció de CO2, sequedat de mucoses i, en alguns casos, risc d’incendis. La teràpia requereix monitorització regular amb oximetria i, quan cal, anàlisis de gasos en sang.

Assegura-ne la indicació i la durada segons la patologia i la resposta del pacient. Hi ha variants específiques, com l’oxigenoteràpia neonatal o la teràpia d’oxigen hiperbàrica per a certes intoxicacions, descompressió o ferides crítiques.