improvisació

L'improvisació és la pràctica de crear i executar elements artístics en temps real sense una part escrita de forma rígida. Pot referir-se a música, teatre, dansa, poesia o altres arts escèniques, i sovint es desenvolupa dins d'un marc estructural preexistent, com una progressió harmònica, una seqüència de passos o una pauta dramàtica.

En música, l'improvisació pot consistir en ornamentar o crear línies melòdiques en temps real. Històricament ha estat central en tradicions orals abans de la notació moderna. Al segle XX, el jazz va convertir-la en un element fonamental, basat en escales, motius i interacció entre músics. En teatre, l'improvisació implica crear diàlegs i escenes en temps real, sovint a partir de suggeriments del públic o de companys.

Les característiques inclouen creació espontània, cooperació entre participants i adaptabilitat davant canvis. Estratègies comunes són l'escolta activa, la repetició i variació de motius, i la introducció de nous elements mantenint coherència estilística. Moltes pràctiques utilitzen pautes estructurals (per exemple formes, ritmes o tensions tonals) que guien l'acció sense dictar-la íntegrament.

En educació i pràctica professional, l'improvisació s'utilitza per desenvolupar creativitat, flexibilitat i capacitat de resposta. Tot i la seva naturalesa espontània, sovint s'integra amb tècniques preparades i exigeix pràctica, escolta i respecte pel grup. L'estudi de l'improvisació abasta música, teatre i dansa, i inclou enfocaments interdisciplinaris que combinen moviment, so i text.